We've updated our Terms of Use. You can review the changes here.

L'amor fora de mapa

by Mireia Vives i Borja Penalba

/
  • Streaming + Download

    Includes unlimited streaming via the free Bandcamp app, plus high-quality download in MP3, FLAC and more.
    Purchasable with gift card

      €5 EUR  or more

     

1.
Obriu, obriu els ulls, que teniu tot un món per descobrir, i ompliu de verbs la Terra com s’omple un càntir al cim de l’estiu. Estimeu, estimeu, aixequeu ponts que vencin tots els solcs, i que a les valls més fondes arribe sempre un raig del millor sol. Rieu, rieu, amb llavis dolços i amb les dents, onegeu llibertats i alceu el vol dels grans ocells. Somieu, somieu quan tothom dormi dins de la quietud, vetlleu les utopies, sigueu la vela d’un vaixell tossut. Viviu, viviu, trobeu els ports, les portes i els portals, viviu i feu camí, tingueu l’anhel d’anhelar l’endemà. Rieu, rieu...
2.
Absència 00:25
Les primeres setmanes de sortir junts, Clàudia, jo t’enyorava molt. Les hores se’m feien eternes, i les omplia escrivint poemes. Aquest va sorgir escoltant un disc del Raimon, que explicava que un professor sempre els deia que els millors poemes d’amor s’escriuen des de l’absència perquè si s’està amb la persona estimada hi ha altres prioritats.
3.
Si no fóres no amb mi no em vindria el vent fresc d’una nit compartida molt arran de la mar, ni un passeig sense rumb, ni un bar sols per als dos, ni un món que es resumeix amb notes de petons. Ni un raconet secret de jocs per als infants, ni el teu somriure murri, ni sucre, ni mel. Si no fóres no amb mi no hi hauria cap vers perquè el trist batec del temps seria per palpar la pell fresca de tu, per barrejar la carn, per clavar-nos les ungles, per confondre els alès. Per descobrir misteris just darrere dels mots dits amb cos de murmuri en ser que siga fosc. Si no fóres no amb mi no tindria parets d’un vell pis en la penombra mirant-me amb gest estrany... Ni sabatilles quietes als peus del sofà, ni pols damunt dels mobles, ni el neguit intens d’escriure la batalla de les nostres pors lluitant contra la màgia dels sense horitzons.
4.
Si et dic això que et dic i t’ho llegeixes tremolaràs com un flam o una fulla o una bombeta una nit de tempesta, t’assaltaran ninots amb llençols blancs que rascaran amb ungles de dimoni els envans del teu cau fortificat, els notaràs les passes acostar-se pel passadís del pànic, passaràs deu mil baldons i posaràs l’esquena contra la porta per poder salvar-te. Ho sé perquè mentre em faig el poeta ple d’armadures i paraules i màscares penso en el món segur de ser només la pell que et toca tota, mans que et dansen damunt del llit ferotgement enceses, els llavis que et xarrupen els gemecs, i em sorprenc jo mateix a la finestra amb ulls d’adolescent inexpertíssim mirant amb èxtasi un ocell salvatge que està volant qui sap si massa a prop.
5.
Ens ho hem dit tot i de tantes maneres que em falten mots per prosseguir en l’amor, i ara només em queda la secreta, vaga esperança de fer-te una cançó. Hem confessat en vespres de tempesta l’udol covard d’aquelles nostres pors, i ens hem fet forts com ho és la primavera malgrat els crits de les goles de llop. Hem trobat llocs que ens han estat trinxera, parets i murs per omplir de colors, aigua en els rius que baixaven de pressa... Ens hem cregut els amos de mil móns. Ens hem tingut en els dies de festa i en el feixuc anhel de temps millors, ens hem jurat que no hi ha teua i meua sinó només la força de ser dos. Ens ha abrigat l’estel de la bandera, hem combatut contra moltes tardors, ens hem rigut del mort i de qui el vetlla, hem tastat sang barrejada en petons. Potser prenem camins plens de glaceres i d’alts barrancs i un sostre massa fosc, potser ens partim sense fer gaire fressa, afirmarem on ara sols hi ha nos. Pujarem cims i farem dolces gestes, tocarem cels i revolucions, tindrem carrers i no ens caldran voreres, serem un ball etern a l’horitzó.
6.
M’ho vaig posar com a propòsit al capçal del cervell. “Recorda-ho sempre, Llull: facis el que facis, no deixis de fer res. Que puguis dir que ha valgut la pena viure fins que s’apagui la llum.
7.
D’allà on el pou es queda sense llum, d’allà on mor el verdet i l’esperança, d’allà arranquem i ens enfilem amunt, com el xiprer, que es torna mig espasa. Per deixar el cel amb un solc ben profund, i ja tenim l’espai per fer la passa, ser el centpeus a qui no espanta el fum, trobar el goig en cada pedra amarga, i escaparem de caure dins l’embut, i serà dolç, el viure i la batalla, un salt de plens d’un dia de Patum, o aquell poblet calmós de matinada, o el nen que riu si li fas un ensurt, o tot allò que ens queda a la recambra si no pleguem i aspirem al futur. Que serà pa que sucarem al suc del fruit més amorós, que el món no ens mata ni que ens vinguin de cop deu mil dilluns, que encara no ens rendim, donem la cara.
8.
I de sobte ens molesta fins la vida, la sabem plena de fang i bassals, som conscients que l’absurd no té mida que som xais avançant a cops de pals, que avui per mi has estat sols una dida, i jo per tu un fanal entre els ravals, i que tots dos hem escoltat la crida que escolten amb deler certs animals. I ara voldríem just ser a un altre lloc, que aquest silenci es torna massa espès, com si un pantà caigués damunt del foc i ja ni déu cregués que ha estat encès. I tu ja saps que d’aquest enderroc alguns en diuen post coitum tristesse? I ara el temps ens avança a poc a poc: és un cargol, un coix, un malentès, un diumenge a la tarda, un cel tot groc, somiador que no somia res. I ara voldria moure’m i no em moc, voldria el cel lliure que vol el pres, ser aquell gat que fuig si li ve un roc, matar l’angoixa de negar-te un bes. I tu ja saps que d’aquest enderroc alguns en diuen post coitum tristesse?
9.
Nit 00:22
La nit anterior vaig entrar a antres desconeguts, i vaig ser un poeta tòpic, melodramàtic, i vaig seure sol a la barra, i vaig beure més del compte, i vaig escriure coses en un tovalló de paper.
10.
La solitud 03:08
La solitud és tornar de viatge i que ningú t’espere. Trobar la casa coberta de pols i amb olor de tancat. Obrir finestres i que entren fantasmes de melangia borda. Untar la pell de paraules no dites: silenci mastegat. La solitud és saludar el vell ficus com un company etern. És un telèfon mut, l’ordinador que ja no et vol dir res. Desfer maletes, posar rentadores, descarregar les fotos. Una dutxa i estar-s’hi dos mil segles: saber que tot és sec. La solitud és encarar-te al buit gèlid de la nevera. Adonar-se que no t’han enyorat ni els cucs de l’enciam. Sopar qualsevol cosa, mig fer zàping, anar del sofà al llit. Deixar que el semen s’asseque a la panxa: vençut sense combat. I somiar una abraçada a l’aeroport.
11.
Carn i ossos 00:11
Eres carn i ossos i et tornava a estimar, perduda en aquests vaivens tan teus. Capficada a estimar-nos no així, a viure.
12.
Viure 02:49
Viure com toca viure. Viure com toca viure i ha tocat. Viure com toca viure i ha tocat, fer els semàfors i anar per la vorera, dissimular si et sobta la plorera, i no obrir mai les portes bat a bat. I claudicar per un trist forrellat, i dir que sí perquè hi ha qui ho espera, oblidar ganivets, sempre cullera, i a l’infinit no veure-hi novetat. Viure com toca viure. Viure com toca viure i ha tocat. Regar les plantes, fer el llit al matí, acumular arrugues en els buits del calendari, i escriure avui el que es va pensar ahir, buscar amors de calma i balneari. Viure com toca viure. Viure com toca viure i ha tocat. Estimarem estimant-nos no així: serem els més revolucionaris!
13.
Temptacions 00:30
Em temptaven els cabells que de vegades et deixaves al vent i eren molt d’anunci de xampú. Em temptaves quan t’observava ballant, aïllada del món, de tot i de tothom, vital, feréstega, lliure, alliberada. I em temptaves, també, l’endemà d’una nit de luxúria, amb la serenor dels matins en què el sol entrava per la finestra, i em venia al cap alguna cançó de l’Ovidi Montllor i n’escrivia un poema assegut al sofà del menjador.
14.
El menjador és l’espectacle del Dionís que invocàrem de nit, ahir. El vi calent dormiteja i hi ha una copa marcada del teu carmí. Els plats conserven les restes que una altra fam més urgent va alliberar. S’esdevé una dansa quieta de mitges, calces, camises sobre el sofà. Arribes descabellada. Véns del cau on ens perdérem i ets un somrís. Dus només la samarreta que has agafat de l’armari sense permís. Aquella que més estime. La samarreta vermella: el nostre puny. Fornicarem altra volta i serem tu, el roig i jo: vindrà el juny.
15.
L’amor diria si sabés l’amor dir, l’amor diria sens demanar permís. Un amor foll, un amor animal. Un amor de descarrile sovint i sempre cerque noves vies, un amor que s’explica rere els envans, rere els miralls. Potser amb massa literatura, potser amb tus i jos i nosaltres que no sabem catalogar, un amor de xup-xup, o un amor d’alta flama, o una mescla impossible, o això i allò de l’Estellés, un amor d’ho regale tot tan generós fins que fa mal. Això és l’amor, un amor lliure... Sense cadenes ni vassallatges, de cop de puny a les entranyes, de versos curts, de no cap coma la pell les ungles els batecs, un amor d’estimar la vida també si no hi ha mapes, de brúixola rompuda a cops d’instint, de rellotge de sol posat a l’ombra, de carn, si cal, però no només, amor per créixer com una planta enllà del test, que si la terra no ens sosté tot ens tremola, on poso els peus?, tot és abisme inconegut, i què?, carai, amor per estimar l’amor. Això és l’amor, un amor lliure... Un amor foll, un amor animal.
16.
T'enyore 02:16
L’enyorança és un cos d’elefant sòrdid que busca el cementiri sense rumb. Té les potes gruixudes i lentíssimes dels dies rovellats entre aquests murs, té els mots que no et puc dir, massa silenci, el record tràgic d’aquell teu perfum, els ullals pàl·lids que enfoquen el terra, la boca seca i els ullets caiguts, les orelles enormes i pansides però els sons de tot sols són cadàvers muts. I al front dels anys s’hi passeja sarcàstica la gota de suor que ve de lluny, i aquí te’m trobes, aquí on tu no ets, aquí on governen records i quietud. T’enyore amb les set lletres dels pecats, i és una corda i no en sé desfer el nus, t’enyore i bec els beures que ens bevíem, que et vull omplint-me el veire de futur. T’enyore. T’enyore. T’enyore. T’enyore.
17.
Res no ens farà por. D’acord, potser sí, potser de vegades en tindrem una mica, que no som superherois ni cal que ho siguem. Però hi serem per protegir-nos, per batre les tremolors que ens vindran de l’exterior. Serem el futur dels somnis, serem el present envalentit, serem també el passat, que edulcorarem amb la pintura de la tendresa. Tindrem el temps absolut d’un finestral nou.
18.
Obrim els porticons de l’univers i aboquem-nos al mar amb la barqueta del pescador que té per guia el cel, que clogui els ulls el dia que s’aferra a l’ordre ja establert. Vindrà primer la vida en la foscor i just després la lluna més propera, i ens parlarà, però no ho dirà tot perquè la ruta encara ens és secreta i hem de reinventar el món. Seurem en bancs que no seran enlloc, farem servir colors amb nous matisos, tindrem per tela el sol de quan s’ha post, i així escoltar atents l’oracle ambigu de bruixes i bruixots. Res no serà com ens havien dit, arriscant-nos al risc del sense xarxa, l’interrogant ens farà seguir el fil, les respostes seran fora de mapa i no ens caldrà permís.
19.
Em demanes un poema i jo només tinc la vida, i no hi ha l’aigua en la calma sinó l’onada embravida, un jugar-s’ho al tot o res, un carrer sense voreres que ens condueix a la selva perquè s’inventa dreceres, unes mans tocant el món, unes ungles que s’hi arrapen, el vent, les pedres, les flors, dos folls felins que s’atrapen, un rellotge i cap agulla, un tren fora de la via, la llibertat de l’ocell, l’encert de la bogeria. Em demanes un poema i jo només em sé els besos rodolar marges avall, l’instint bàsic del ser empesos, un ara que esclata i riu, uns cossos que fan la festa, el racó al mig de la plaça, un total on hi ha la resta, una orella que queixala una boca que gemega, una pell tremolant tota, un sí, sí, que res no nega, que allà al darrere del bosc on dorm l’ogre mai no vist nosaltres ens hi hem perdut per descobrir el paradís. Em demanes un poema mes no tinc abecedaris per contar allò que cal, que hem romput els calendaris, ens hem carregat els dogmes, hem fet llei la desmesura i hem saltat els murs plens d’heures, i no ens fa falta armadura, que n’hi ha prou amb la utopia i el got que vessa de vi, i els peus que palpen el terra i tot el que no hem de dir, i un bocinet de tendresa i molt del regne animal, i una batalla sense armes: que no volem prendre mal.
20.
Gràcies 03:25
Gràcies per l’escala que ens du amunt, gràcies per la força de ser dos, per la mà que m’allargues en silenci, pel silenci de quan bramula el món, pel plat sencer partit de bona gana, pel got de vi que ens mira com feliç, per la ruta dels cossos tan salvatges, pel llençol del somriure més bonic, gràcies per l’espatlla i la carícia, gràcies de nou per la força de ser dos, per fer-me nou quan em mires i et mire, per voler aprendre amb mi el perfil abstracte de les lletres del mot tabú «t’estime». de les lletres del mot tabú «t’estime».

about

Mireia Vives i Borja Penalba s’han embarcat en un viatge literari, musical i emocional, seguint la ruta marcada per L’amor fora de mapa (Sembra llibres, 2016), l’última novel·la de Roc Casagran.

L’amor fora de mapa és el primer disc conjunt de Mireia Vives i Borja Penalba i és la referència número 100 de Mésdemil. Van rebre la proposta de Roc Casagran quan estaven treballant en temes propis i es van llançar en planxa a musicar els poemes de l’escriptor, emocionats pel potencial i la força dels poemes que apareixen al llibre.

Per a Mireia i Borja ha sigut tot un repte visualitzar la música que demanaven els poemes de L’amor fora de mapa, i n’estan orgullosos del resultat: boleros, melodies pop…han aconseguit que el poder de la música amplifique les paraules de Roc Casagran i han obert un univers artístic que sobrepassa les pàgines de la novel·la. En total, han musicat els 14 poemes que apareixen al llibre de l’escriptor de Sabadell, i ho han fet treballant estretament amb l’autor, que els ha guiat pels camins vitals que recorren els tres protagonistes del seu llibre.
----------------------------
Mireia Vives y Borja Penalba se han embarcado en un viaje literario, musical y emocional, siguiendo la ruta marcada por L’amor fora de mapa (Sembra llibres, 2016), última novela de Roc Casagran.

L’amor fora de mapa es el primer disco conjunto de Mireia Vives & Borja Penalba y es la referencia número 100 de Mésdemil. Recibieron la propuesta de Roc Casagran cuando estaban trabajando en temas propios y se lanzaron en plancha a musicar los poemas del escritor, emocionados por el potencial y la fuerza de los poemas que aparecen en el libro.
Para Mireia y Borja ha sido todo un reto visualizar la música que pedían los poemas de L’amor fora de mapa, y estan orgullosos del resultado: boleros, melodías pop…han conseguido que el poder de la música amplifique las palabras de Roc Casagran y han abierto un universo artístico que sobrepasa las páginas de la novela. En total, han musicado los 14 poemas que aparecen en el libro del escritor de Sabadell,y lo han hecho trabajando estrechamente con el autor, que les ha guiado por los caminos vitales que recorren los tres personajes protagonistas de su libro.

credits

released March 29, 2016

license

all rights reserved

tags

about

Mireia Vives i Borja Penalba Valencian Community, Spain

contact / help

Contact Mireia Vives i Borja Penalba

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Mireia Vives i Borja Penalba, you may also like: