1. |
Com havíem somiat
04:22
|
|||
De vegades em perd evocant el passat,
quan sovint ens juràvem amor immortal.
Vas seguir estimant-me i jo vaig dejunar.
Ara estic massa prim i el meu amor és molt gran.
Però sé pels teus ulls,
Però sé per com rius,
que avui tot anirà, anirà,
com havíem somiat... per un instant.
Trie amb delicadesa les cambres on visc,
amb petites finestres i poc més que un llit,
i una sola pregària entre buides parets:
escoltar-te pujant les escales de nit.
Però sé pels teus ulls,
Però sé per com rius,
que avui tot anirà, anirà,
com havíem somiat... per un instant.
De vegades l'observe despullant-se per a mi,
És la dolça donzella, l’amor m’ho va dir.
Movent el seu cos és tan lliure i feliç...
Si he de recordar-la, vull que siga així.
Però sé pels seus ulls,
Però sé per com riu,
que avui tot anirà, anirà,
com havíem somiat... per un instant.
|
||||
2. |
El desig i el convit
02:55
|
|||
Quina grua el meu estel,
quin estel la meua grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono el cordill tota mida.
I l'ala clara, sentant,
de gavot que passa i crida.
Oh, el teu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar l'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga de dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel d'ansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.
|
||||
3. |
Criatura dolcíssima
03:30
|
|||
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’inventava noms i altres carícies.
Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
|
||||
4. |
La noia del Nord
03:00
|
|||
Si algun dia, sol, arribes al Nord
on el vent bufa fort i la boira dol,
dóna-li un bes de la meua part,
ella fou un dels meus grans amors.
Si hi arribes amb el fred de l’hivern,
quan els rius glaçats obliden l’estiu,
fes-li una ullada, que porte l’abric,
per resguardar-se d’aquell vent furtiu.
Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell
roman negre, llarg, suau, fins al pit.
Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell
roman intacte, com el meu record.
Tant de bo ella també pense en mi.
Deu mil cops sovint ho he pregat,
per la nit, en la foscor,
o amb la llum del matí en soledat.
Doncs si un dia, amb sort, arribes al Nord,
on el vent bufa fort i la boira dol,
dóna-li un bes de la meua part,
ella és el meu gran amor.
|
||||
5. |
Ara que dorms
03:27
|
|||
Ara que dorms
i que no em sents el cor dels pensaments
i que l'espai és un refugi quiet
i que el món té per cada cosa un lloc
i és de debò;
ara t'escric
i em sé capaç d'arrencar-me les pells,
deixar el mot nu, fugir lluny del paper,
quedar-me buit de tot el que cal dir
i assumir el risc
de dir l'amor
com l'arbre ferm que no vam plantar mai,
que ens trobà ell, que el vam plantar amb les mans
dels no-creients que dubten en foscors
sense lliçons,
i ja hi vam ser,
fórem l'arrel clavant l'urpa a l'infern,
el tronc segur d'aguantar sempre el pes
del pas del temps, les branques que en secret
abracen més.
Ho abracen tot.
Sobtadament ens vàrem convertir
en fulla tu, en fulla jo, i enmig
de llamps i trons, d'udols de vents i pors,
fórem l'amor.
I ara que dorms
em penso així, ben enlairats amunt
d'un cel de nit que no sap de futur.
I tant li fa, si compartim llençols
i així és un goig.
|
||||
6. |
Laura
02:21
|
|||
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom,
Laura.
M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè,
Laura.
Ara l'atzar t’ha portat lluny,
i els déus et guarden el camí,
acompanyada pels ocells,
acaronada pels estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so,
Laura.
|
||||
7. |
Cançó de fer camí
03:11
|
|||
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
|
||||
8. |
||||
Aquell agost amb punt final
vam encendre tots els camins.
Mirada clara, el gest audaç
i la rialla entre els amics.
La llum besava els cossos joves
dels caçadors de l'experiència.
Desitjos ferms i les mans toves
en un amor sense prudència.
Aquell agost amb punt final
de dies llargs i nits eternes...
Quan es marciren les certeses
tot descobrint que érem mortals.
Aquell agost amb punt final
vam soterrar la joventut
que s'escolava entre les mans
i ara per sempre anem perduts.
I ara per sempre anem perduts,
tacats per l'ombra del pecat
i en la foscor busquem la llum
d'aquell agost amb punt final.
|
||||
9. |
Petits esquinços
02:25
|
|||
Quan l’alegria es fa carn
i t’assalta els dies grisos
amb el seu somriure blanc
que confon tots els matisos
i posa en verd el balanç
sense demanar permisos
a l’esclatant claredat
de dos cossos insubmisos
que es confien a l’atzar
entre els falsos paradisos
que ens vol vendre la ciutat.
Quan febrer regala els dons
d’una primavera encesa
que convida a confessions
sense calma i sense presa
i fem dels minuts colors
per pintar la nostra entesa
per damunt les precaucions
que ens ofereix la tristesa
dispersant arreu llavors
que convoquen a la sembra
sense urgència i sense pors.
Quan l’impuls és l’afalac
que ens fa caminar feliços
malgrat que no tinguem pla
ni tampoc motius precisos
perquè ni en busquem ni ens cal
per a practicar incisos
dins l’absurda irrealitat
feta de petits esquinços
que hem trencat amb un abraç
perduts entre els passadissos
que dibuixen la ciutat.
|
||||
10. |
Conte de Nova York
03:52
|
|||
-Era nit de Nadal entre borratxos.
Un vell home em digué: “D’avui no passe”.
Ell començà a cantar una vella cançó,
llavors em vaig dormir i vaig somiar amb tu.
Avui estic de sort, no és gens habitual.
Tinc un pressentiment: este any és teu i meu.
Així que bon nadal! Amor, t’estime!
Tot anirà millor, està a les nostres mans.
-Ells tenien grans cotxes, nadaven en or,
però el vent et travessa, no hi ha lloc per als vells.
Quan vàrem trobar-nos una nit de nadal
em vares prometre la lluna i el sol.
-M’agradaves...
-La petaves, la reina del món!
Quan els músics paraven la gent volia més.
Els ebris ballaven, els borratxos cantaven
i tu i jo ens besàrem fins eixir el sol.
Els músics i els amics cantaven fins a rebentar.
Les campanes van sonar tota la nit.
-Ets un dropo, ets un cutre!
-I tu una ionqui de merda
tirada en el llit i mig morta de fred.
-Ets un gilipolles, un capullo integral!
Bon nadal? I una merda! Que s’acabe ja.
Els músics i els amics cantaven fins a rebentar.
Les campanes van sonar tota la nit.
-Hauria sigut algú.
-I jo també, no et fot!
Et vares emportar tots els meus somnis.
-Els vaig guardar amb mi, els teus i els meus plegats.
No puc fer-ho tot sol, el meu somni ets tu.
Els músics i els amics cantaven fins a rebentar.
Les campanes van sonar tota la nit.
|
||||
11. |
La rèplica
03:10
|
|||
-M'esperes a dalt de l'escala mecànica
amb una valisa molt poc diplomàtica
la teua mirada defuig la retòrica
hui no és el dia, no et veig molt empàtica.
-Veig com et mous de manera patètica,
tu sempre tan poc amic de l'estètica
només de vore't em torne volcànica
hui és el dia d'una guerra púnica.
-Hola
-Hola
-Bé?
-No
-Què et passa?
-Tu què creus?
-No sé
-Com sempre
-No comences
-Ja estem
-No t'entenc
-Ni vols
-Sí que vull!
-Que no
-Que sí
-Que no
-Prou!
Era qüestió de temps
tu i jo mai no ens hem entès.
No sé com puc suportar-te!
No sé com puc aguantar-te!
Quin patiment,
és un infern!
La culpa és de la maleta.
-Si vols et convide a un Larios amb tònica
deixem el mal rotllo, apel·lem a la lògica,
al cap i a la fi no hem perdut gens la química
i casualment he portat una harmònica.
-M'encanta la teua proposta etílica
Però una i marxem sense perdre la mètrica
sembla que hui tindrem una nit màgica,
poètica, empírica, elàstica, històrica!
Tu amb la valisa i jo sola en ma casa.
|
||||
12. |
Contemplar Roma
01:53
|
|||
Podríem alçar-nos i en un no-res
contemplar Roma tornar-se ruïna.
Saber-nos folls, mig adormits,
sentir que al cor hi arrela un món
que hem vist de nit, entre la pols i la gebrada,
entre la veu i l'electrònica,
entre la carn i el quedar amb gana.
Podríem perdre'ns, enllà dels crits,
respirar fum, ser uns pidolaires,
i si la flama vol expandir-se, deixa que ho faci,
que no hi ha mal, només un boig, una presó,
i mig una llàgrima.
Que et sé carícia, i mil llepades per perseguir-nos
pels carrerons d'aquesta ciutat morta.
I si em dius caos et responc, amor,
escup la cendra, la puta Europa,
fem-nos ferides, torna la ràbia,
que avui la Rambla sembla més trista,
potser més buida, no em facis cas,
però ho sento així, seria bonic:
poder immolar-nos.
|
||||
13. |
At the 62
04:05
|
|||
I see you
at the 62.
Close to the sea
you'll see me.
I want you,
I need you,
I love you
at the 62.
If you go down, if you feel falling
and there's no way out on your own
There is a secret place ruled by the sun
(where) you will belong to the sea...
Follow me!
Hey you, it's the 62.
Open your mind,
I'll be waiting for you.
Let me see
how you're so free
I'm dreaming of you
at the 62.
|
||||
14. |
Barcelona ets tu
02:32
|
|||
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit,
l'ensurt, les nostres ganes.
Ànsia i plàstics per tot arreu,
papers, l'àcid a la llengua,
em xucles i se t'empasso,
es fa clar.
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit.
La Muntanya Pelada,
Montjuïc s'emmiralla al mar,
xeringues als peus, llumetes...
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit.
Són les restes de la ciutat en flames,
al cel, FLAIXOS. Tot torna tot.
Llunyana, la fosca em crida,
però tu ets aquí: Què vols?
Qui parla? No sé qui ets,
hi ha unes mitges corregudes
que gemeguen.
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit...
El futur no existeix.
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit...
L'oblit és la mare.
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit...
Ni fàbrica ni far.
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit...
Et palpo el tatuatge.
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit...
Incrèdul, indecís,
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit...
suo i se t'arrapo.
Barcelona ets tu,
com el sexe és la nit...
Però tu, només, et puges les calces i te'n vas.
|
||||
15. |
València negra
06:34
|
|||
Torne als teus braços ingrats
i a la teua aspra carícia.
Et mire als ulls gris d’asfalt
i em fa mal tanta injustícia.
En els carrers del teu cor
he vomitat matinades,
m’he begut la nit a glops
i he besat dolces errades.
Sóc bastard del teu amor,
tu madrastra dels teus fills.
Mors malalta de supèrbia,
vius per a fer-nos patir.
Brúixola dels dies grisos,
bruixa de contradiccions,
fada de desigs i encisos
d’anys perduts pels teus racons.
El Micalet de la Seu
s’ha obert com una magrana,
que s’han endut els diners
i ara l’obrer passa gana.
On els dolents van a missa
on hi ha vagons sense frens,
on la memòria insubmisa
recorda els quaranta-tres.
València desperta encesa
que t’ho reclama el meu cant!
lliura’t d’aquesta peresa
que és hora de fer-nos grans.
La de Kempes i Carrete
la de Sempere i Mendieta
la de Penev i el Piojo
la de Saura i Espanyeta.
València la que esborrona,
València que fa patir.
La de la Pantera Rosa
d’ací on cau el trencadís.
València negra que estime
ciutat sagrada i profana.
València blanca que odie
signada pel Calatrava.
La València de postal
de la mar i el carril bici
la del vici per moral
del Tossal a Radio City.
La València de la Murta
i el Racó de la Corbella
la del Tulsa i Ca Revolta
La del Magazine i el Terra.
La d’Orriols, la del Llevant,
la del gat i la palmera,
la València perdedora,
la que paga la Rambleta.
La dels ninots indultats,
la dels qui prenem la metxa,
la dels qui amaguem la mà,
la dels qui llancem la pedra.
La València acollidora,
sinagoga i minarete.
Cinc de cada tres persones
són de Cuenca o Albacete.
Ortifus riu amb l'Ovidi
en una foto del Flaco.
La Poliakoff que s'ho mira
diu al Monleón: "¿Nos vamos? Vámonos!"
València la d’Amparito
la filla del mestre...
La del Titi i Ximo Bayo,
la Piquer i Marc Granell,
Nino Bravo i Obrint Pas,
Inhumanos i Estellés.
La de Blanquita i Paquito
Paquito el Xocolatero…
No debía de quererte
No debía de quererte
Y sin embargo...
T’estime, T’estimo, t’estim,
I love you, Ti amo, Je t’aime.
València del Caloret,
València del Camí Fondo,
Hi ha una cançó a Natzaret
que Fuster balla amb Lizondo.
|
||||
16. |
||||
Jo no sé on anar,
jo no tinc paisatge,
jo no tinc pàtria.
De les mans el foc,
del meu cor cristalls,
entre la pell, la ràbia.
Nascuda a Palestina,
nascuda a Palestina,
jo no sóc d'enlloc,
jo no tinc paisatge,
jo no tinc pàtria.
|
||||
17. |
Morir a Revensbrück
02:17
|
|||
El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint;
el seu plany es perd per sempre.
El camp era un glop de nit:
al nord, fum; vers el sud, cendres.
—Així jo no vull morir,
lluny dels cels i les arbredes.
La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.
.
El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes,
lluny de tot i entre carenes,
lluny, lluny.
|
||||
18. |
Suite Peiró 42
10:20
|
|||
I.
Escolte el cant del meu poble
un cant de revolució,
una lluita centenària,
artesana i proletària.
Del meu poble emana un crit,
que Viure vol dir aprendre!
que Viure vol dir respecte!
que vol dir prendre partit!
II.
Una campanada ens marca
el signe d'uns altres temps
i tremola l'oligarca
i no és perquè tinga fred.
Els senyals són als camins
i hem triat bé la revolta
i no ens fan por els botxins
Ara que tothom escolta.
Ai...
Ai...
Ai...
De qui es pose enmig
de la joventut resolta.
Ara el poble mana,
els carrers són nostres
i junts cantem:
Pa per a qui tinga gana,
aigua per qui tinga set.
Les consignes són senzilles
les escriu la dignitat
d'un futur sense manilles
on estem tots convidats.
Ai...
Ai...
Ai...
Ara caminem les filles
a pas ferm, el cap ben alt.
Uns somiem vermell i negre,
altres roig, groc i morat.
Pintarem les alberedes,
encendrem tots els fanals.
Benvingudes les tempestes
que han agitat dia i nit.
No és país per malifetes
de capellans ni de rics.
Que tothom prenga les places
amb les eines esmolades
i que deixen de ser frases
les utopies somiades.
Jornalers d'Andalusia
artesans i comuners,
la collita està per caure!
Que és desig de l'anarquia
una pàtria més amable
Ai...
Ai...
Ai...
Si el delicte és Alegria
què millor que ser culpable.
III.
Vint-i-quatre de juliol,
mil nou-cents quaranta-dos,
per ordre del Jutge Instructor
fa constar, per la present,
que a les dinou trenta-vuit
s'ha comès l'execució
del reclús Joan Peiró.
Maleïts siguen aquells
que signaren la condemna.
Maleïts siguen els trets
que sonaren a Paterna.
Home de vidre i acer,
constructor de noves forges,
un obrer entre els obrers.
Maleïts siguen aquells
que signaren la condemna.
Maleïts siguen els trets
que sonaren a Paterna.
Però resten les idees,
no les pogueren matar.
Et varen treure la vida,
però no la dignitat.
Maleïts siguen aquells
que signaren la condemna
maleïts siguen els trets
que sonaren a Paterna.
Som fills de la teua força
hereus de les teues lluites
així com ho són les filles
de la forta Mercè Olives.
Maleïts siguen aquells
que signaren la condemna
maleïts siguen els trets
que sonaren a Paterna.
|
||||
19. |
Bon camí
04:35
|
|||
Bona nit,
en el cel els bons no estan tan sols.
Bona nit,
pensaments que em vénen i em fan fort.
I te’n vas,
ben d’hora al matí quan dorm quasi tothom,
al compàs,
si et despistes de cop ja no hi som.
Bon Camí,
en el cel esclaten els colors.
Mon amie,
ens hem quedat per cantar cançons.
Al teu pas,
les fades somriuen mirant-se de nou.
I te’n vas
però encara m’arriba aquella olor.
Bona nit.
Bon camí.
Mon ami.
Bona nit i prou.
|
If you like Mireia Vives i Borja Penalba, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp