We’ve updated our Terms of Use to reflect our new entity name and address. You can review the changes here.
We’ve updated our Terms of Use. You can review the changes here.

Can​ç​ons de fer camí

by Mireia Vives i Borja Penalba

/
  • Streaming + Download

    Includes unlimited streaming via the free Bandcamp app, plus high-quality download in MP3, FLAC and more.
    Purchasable with gift card

      €15 EUR  or more

     

1.
De vegades em perd evocant el passat,   quan sovint ens juràvem amor immortal.   Vas seguir estimant-me i jo vaig dejunar.   Ara estic massa prim i el meu amor és molt gran.     Però sé pels teus ulls,   Però sé per com rius,   que avui tot anirà, anirà,   com havíem somiat... per un instant.     Trie amb delicadesa les cambres on visc,   amb petites finestres i poc més que un llit,   i una sola pregària entre buides parets:   escoltar-te pujant les escales de nit.    Però sé pels teus ulls,   Però sé per com rius,   que avui tot anirà, anirà,   com havíem somiat... per un instant.     De vegades l'observe despullant-se per a mi,   És la dolça donzella, l’amor m’ho va dir.  Movent el seu cos és tan lliure i feliç...   Si he de recordar-la, vull que siga així.     Però sé pels seus ulls,   Però sé per com riu,   que avui tot anirà, anirà,   com havíem somiat... per un instant.
2.
Quina grua el meu estel,  quin estel la meua grua! De tant com brilla en el cel sembla una donzella nua. L'espurneig que fereix l'ull són els seus pits quan s'inclina: si fa un mirall de l'escull perleja a l'arena fina. De la meva barca estant dono el cordill tota mida. I l'ala clara, sentant, de gavot que passa i crida. Oh, el teu flanc rosa i argent i la trena que es deslliga! Volar l'oronella al vent! Cabell desfet de l'amiga! Amiga de dolç turmell com una vela s'enfila espitllera de l'ocell: si jo llenço el braç, vacil·la. Vianant vora la mar prega pels marins que arriben; si veuen l'estel d'ansar moren de tant que sospiren. Vianant, puja al meu bot que és lliure la sentida, però no diguis ni un mot si no vols perdre la vida. Vianant, no parlis, no, que l'oreig l'acosta i mira que et prendrà l'amor senyor que el mariner ja sospira.
3.
Criatura dolcíssima, que fores la sola riba forta, un deix d’idea, la mà que entre les meues perdurava! No sé si m’estimaves: t’estimava i això era tot, i això era prou, i els nostres cossos obraven en llur glòria. Érem hostes del bes i la insistència, i et sabia ma carn meravellada i argument negador de la nostàlgia. Tenies dinou anys, i a punt la joia, i esperança de mi en les teues galtes. Jo t’inventava noms i altres carícies. Vindrà l’hora de veure dins els versos i algú dirà de mi: heus ací un home que moria allarat en clars abismes. ¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles, la teua olor completa penetrant-me? ¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
4.
Si algun dia, sol, arribes al Nord on el vent bufa fort i la boira dol, dóna-li un bes de la meua part, ella fou un dels meus grans amors. Si hi arribes amb el fred de l’hivern, quan els rius glaçats obliden l’estiu, fes-li una ullada, que porte l’abric, per resguardar-se d’aquell vent furtiu. Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell roman negre, llarg, suau, fins al pit. Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell roman intacte, com el meu record. Tant de bo ella també pense en mi. Deu mil cops sovint ho he pregat, per la nit, en la foscor, o amb la llum del matí en soledat. Doncs si un dia, amb sort, arribes al Nord, on el vent bufa fort i la boira dol, dóna-li un bes de la meua part, ella és el meu gran amor.
5.
Ara que dorms i que no em sents el cor dels pensaments i que l'espai és un refugi quiet i que el món té per cada cosa un lloc i és de debò; ara t'escric i em sé capaç d'arrencar-me les pells,  deixar el mot nu, fugir lluny del paper,  quedar-me buit de tot el que cal dir i assumir el risc de dir l'amor com l'arbre ferm que no vam plantar mai, que ens trobà ell, que el vam plantar amb les mans dels no-creients que dubten en foscors sense lliçons, i ja hi vam ser,  fórem l'arrel clavant l'urpa a l'infern, el tronc segur d'aguantar sempre el pes del pas del temps, les branques que en secret abracen més. Ho abracen tot. Sobtadament ens  vàrem convertir en fulla tu, en fulla jo, i enmig de llamps i trons, d'udols de vents i pors,  fórem l'amor. I ara que dorms em penso així, ben enlairats amunt d'un cel de nit que no sap de futur. I tant li fa, si compartim llençols i així és un goig.
6.
Laura 02:21
I avui que et puc fer una cançó recordo quan vas arribar amb el misteri dels senzills, els ulls inquiets, el cos altiu; i amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords amb cada nota del teu nom, Laura. M'és tan difícil recordar quants escenaris han sentit la nostra angoixa per l'avui, la nostra joia pel demà... A casa enmig de tants companys, o a un trist exili mar enllà, mai no ha mancat el teu alè, Laura. Ara l'atzar t’ha portat lluny, i els déus et guarden el camí, acompanyada pels ocells, acaronada pels estels; i en un racó d'aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
7.
Vols venir a la meva barca? -Hi ha violetes a desdir! anirem lluny sense recança d’allò que haurem deixat aquí. Anirem lluny sense recança -i serem dues, serem tres. Veniu, veniu, a la nostra barca, les veles altes, el cel obert. Hi haurà rems per a tots els braços -i serem quatre, serem cinc!- i els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins. Partim pel març amb la ventada, i amb núvols de cor trasbalsat. Sí, serem vint, serem quaranta, amb la lluna per estendard. Bruixes d’ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s’escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit.
8.
Aquell agost amb punt final vam encendre tots els camins. Mirada clara, el gest audaç i la rialla entre els amics. La llum besava els cossos joves dels caçadors de l'experiència. Desitjos ferms i les mans toves en un amor sense prudència. Aquell agost amb punt final de dies llargs i nits eternes... Quan es marciren les certeses tot descobrint que érem mortals. Aquell agost amb punt final vam soterrar la joventut que s'escolava entre les mans i ara per sempre anem perduts. I ara per sempre anem perduts, tacats per l'ombra del pecat i en la foscor busquem la llum d'aquell agost amb punt final.
9.
Quan l’alegria es fa carn i t’assalta els dies grisos  amb el seu somriure blanc que confon tots els matisos i posa en verd el balanç sense demanar permisos a l’esclatant claredat de dos cossos insubmisos que es confien a l’atzar  entre els falsos paradisos que ens vol vendre la ciutat.  Quan febrer regala els dons d’una primavera encesa que convida a confessions  sense calma i sense presa  i fem dels minuts colors  per pintar la nostra entesa  per damunt les precaucions  que ens ofereix la tristesa  dispersant arreu llavors  que convoquen a la sembra  sense urgència i sense pors.  Quan l’impuls és l’afalac  que ens fa caminar feliços  malgrat que no tinguem pla  ni tampoc motius precisos  perquè ni en busquem ni ens cal  per a practicar incisos  dins l’absurda irrealitat  feta de petits esquinços  que hem trencat amb un abraç  perduts entre els passadissos  que dibuixen la ciutat.
10.
-Era nit de Nadal entre borratxos. Un vell home em digué: “D’avui no passe”. Ell començà a cantar una vella cançó, llavors em vaig dormir i vaig somiar amb tu. Avui estic de sort, no és gens habitual. Tinc un pressentiment: este any és teu i meu. Així que bon nadal! Amor, t’estime! Tot anirà millor, està a les nostres mans. -Ells tenien grans cotxes, nadaven en or, però el vent et travessa, no hi ha lloc per als vells. Quan vàrem trobar-nos una nit de nadal em vares prometre la lluna i el sol. -M’agradaves... -La petaves, la reina del món! Quan els músics paraven la gent volia més. Els ebris ballaven, els borratxos cantaven i tu i jo ens besàrem fins eixir el sol. Els músics i els amics cantaven fins a rebentar. Les campanes van sonar tota la nit. -Ets un dropo, ets un cutre! -I tu una ionqui de merda tirada en el llit i mig morta de fred. -Ets un gilipolles, un capullo integral! Bon nadal? I una merda! Que s’acabe ja. Els músics i els amics cantaven fins a rebentar. Les campanes van sonar tota la nit. -Hauria sigut algú. -I jo també, no et fot! Et vares emportar tots els meus somnis. -Els vaig guardar amb mi, els teus i els meus plegats. No puc fer-ho tot sol, el meu somni ets tu. Els músics i els amics cantaven fins a rebentar. Les campanes van sonar tota la nit.
11.
La rèplica 03:10
-M'esperes a dalt de l'escala mecànica amb una valisa molt poc diplomàtica la teua mirada defuig la retòrica hui no és el dia, no et veig molt empàtica. -Veig com et mous de manera patètica, tu sempre tan poc amic de l'estètica només de vore't em torne volcànica  hui és el dia d'una guerra púnica. -Hola -Hola -Bé? -No -Què et passa? -Tu què creus? -No sé -Com sempre -No comences -Ja estem -No t'entenc -Ni vols -Sí que vull! -Que no -Que sí -Que no -Prou! Era qüestió de temps tu i jo mai no ens hem entès. No sé com puc suportar-te! No sé com puc aguantar-te! Quin patiment, és un infern! La culpa és de la maleta. -Si vols et convide a un Larios amb tònica deixem el mal rotllo, apel·lem a la lògica, al cap i a la fi no hem perdut gens la química i casualment he portat una harmònica. -M'encanta la teua proposta etílica Però una i marxem sense perdre la mètrica sembla que hui tindrem una nit màgica, poètica, empírica, elàstica, històrica! Tu amb la valisa i jo sola en ma casa.
12.
Podríem alçar-nos i en un no-res contemplar Roma tornar-se ruïna. Saber-nos folls, mig adormits, sentir que al cor hi arrela un món que hem vist de nit, entre la pols i la gebrada, entre la veu i l'electrònica, entre la carn i el quedar amb gana. Podríem perdre'ns, enllà dels crits, respirar fum, ser uns pidolaires, i si la flama vol expandir-se, deixa que ho faci, que no hi ha mal, només un boig, una presó, i mig una llàgrima. Que et sé carícia, i mil llepades per perseguir-nos pels carrerons d'aquesta ciutat morta. I si em dius caos et responc, amor, escup la cendra, la puta Europa, fem-nos ferides, torna la ràbia, que avui la Rambla sembla més trista, potser més buida, no em facis cas, però ho sento així, seria bonic: poder immolar-nos. 
13.
At the 62 04:05
I see you at the 62. Close to the sea you'll see me. I want you, I need you, I love you at the 62. If you go down, if you feel falling and there's no way out on your own There is a secret place ruled by the sun (where) you will belong to the sea... Follow me! Hey you, it's the 62. Open your mind, I'll be waiting for you. Let me see how you're so free I'm dreaming of you at the 62. 
14.
Barcelona ets tu, com el sexe és la nit, l'ensurt, les nostres ganes. Ànsia i plàstics per tot arreu,  papers, l'àcid a la llengua, em xucles i se t'empasso, es fa clar. Barcelona ets tu, com el sexe és la nit. La Muntanya Pelada,  Montjuïc s'emmiralla al mar, xeringues als peus, llumetes... Barcelona ets tu, com el sexe és la nit. Són les restes de la ciutat en flames,  al cel, FLAIXOS. Tot torna tot. Llunyana, la fosca em crida,  però tu ets aquí: Què vols? Qui parla? No sé qui ets, hi ha unes mitges corregudes que gemeguen. Barcelona ets tu, com el sexe és la nit... El futur no existeix. Barcelona ets tu, com el sexe és la nit... L'oblit és la mare. Barcelona ets tu, com el sexe és la nit... Ni fàbrica ni far. Barcelona ets tu, com el sexe és la nit... Et palpo el tatuatge. Barcelona ets tu, com el sexe és la nit... Incrèdul, indecís, Barcelona ets tu, com el sexe és la nit... suo i se t'arrapo. Barcelona ets tu, com el sexe és la nit... Però tu, només, et puges les calces i te'n vas.
15.
Torne als teus braços ingrats i a la teua aspra carícia. Et mire als ulls gris d’asfalt i em fa mal tanta injustícia.  En els carrers del teu cor   he vomitat matinades,  m’he begut la nit a glops i he besat dolces errades. Sóc bastard del teu amor, tu madrastra dels teus fills. Mors malalta de supèrbia, vius per a fer-nos patir. Brúixola dels dies grisos, bruixa de contradiccions, fada de desigs i encisos d’anys perduts pels teus racons. El Micalet de la Seu s’ha obert com una magrana, que s’han endut els diners i ara l’obrer passa gana.     On els dolents van a missa on hi ha vagons sense frens, on la memòria insubmisa recorda els quaranta-tres.  València desperta encesa que t’ho reclama el meu cant! lliura’t d’aquesta peresa que és hora de fer-nos grans. La de Kempes i Carrete la de Sempere i Mendieta la de Penev i el Piojo la de Saura i Espanyeta. València la que esborrona, València que fa patir. La de la Pantera Rosa d’ací on cau el trencadís. València negra que estime ciutat sagrada i profana. València blanca que odie signada pel Calatrava. La València de postal de la mar i el carril bici la del vici per moral del Tossal a Radio City. La València de la Murta i el Racó de la Corbella la del Tulsa i Ca Revolta La del Magazine i el Terra. La d’Orriols, la del Llevant, la del gat i la palmera, la València perdedora, la que paga la Rambleta. La dels ninots indultats, la dels qui prenem la metxa, la dels qui amaguem la mà, la dels qui llancem la pedra. La València acollidora, sinagoga i minarete. Cinc de cada tres persones  són de Cuenca o Albacete.   Ortifus riu amb l'Ovidi en una foto del Flaco. La Poliakoff que s'ho mira diu al Monleón: "¿Nos vamos? Vámonos!" València la d’Amparito la filla del mestre... La del Titi i Ximo Bayo, la Piquer i Marc Granell, Nino Bravo i Obrint Pas, Inhumanos i Estellés. La de Blanquita i Paquito Paquito el Xocolatero… No debía de quererte No debía de quererte Y sin embargo... T’estime, T’estimo, t’estim, I love you, Ti amo, Je t’aime. València del Caloret, València del Camí Fondo, Hi ha una cançó a Natzaret que Fuster balla amb Lizondo.
16.
Jo no sé on anar, jo no tinc paisatge, jo no tinc pàtria. De les mans el foc, del meu cor cristalls, entre la pell, la ràbia. Nascuda a Palestina, nascuda a Palestina, jo no sóc d'enlloc, jo no tinc paisatge, jo no tinc pàtria.
17.
El camp era un glop de nit, lluny de tot i entre carenes. La Carme s’està morint; el seu plany es perd per sempre. El camp era un glop de nit: al nord, fum; vers el sud, cendres. —Així jo no vull morir, lluny dels cels i les arbredes. La Coloma, que la sent, a poc a poc s’hi arrossega. Diu, mentre l’estreny ben fort, dolços mots a cau d’orella. . El camp era un glop de nit, lluny de tot i entre carenes, lluny de tot i entre carenes, lluny, lluny.
18.
I. Escolte el cant del meu poble un cant de revolució, una lluita centenària, artesana i proletària. Del meu poble emana un crit, que Viure vol dir aprendre! que Viure vol dir respecte! que vol dir prendre partit! II. Una campanada ens marca el signe d'uns altres temps i tremola l'oligarca i no és perquè tinga fred. Els senyals són als camins i hem triat bé la revolta i no ens fan por els botxins Ara que tothom escolta. Ai... Ai... Ai...  De qui es pose enmig de la joventut resolta. Ara el poble mana, els carrers són nostres i junts cantem: Pa per a qui tinga gana, aigua per qui tinga set.    Les consignes són senzilles les escriu la dignitat d'un futur sense manilles on estem tots convidats. Ai...  Ai... Ai...  Ara caminem les filles a pas ferm, el cap ben alt. Uns somiem vermell i negre, altres roig, groc i morat. Pintarem les alberedes, encendrem tots els fanals. Benvingudes les tempestes que han agitat dia i nit. No és país per malifetes de capellans ni de rics. Que tothom prenga les places amb les eines esmolades i que deixen de ser frases les utopies somiades. Jornalers d'Andalusia artesans i comuners, la collita està per caure! Que és desig de l'anarquia  una pàtria més amable Ai... Ai... Ai...  Si el delicte és Alegria què millor que ser culpable. III. Vint-i-quatre de juliol, mil nou-cents quaranta-dos, per ordre del Jutge Instructor fa constar, per la present, que a les dinou trenta-vuit s'ha comès l'execució del reclús Joan Peiró. Maleïts siguen aquells que signaren la condemna. Maleïts siguen els trets que sonaren a Paterna. Home de vidre i acer, constructor de noves forges, un obrer entre els obrers. Maleïts siguen aquells que signaren la condemna. Maleïts siguen els trets que sonaren a Paterna. Però resten les idees, no les pogueren matar. Et varen treure la vida, però no la dignitat. Maleïts siguen aquells que signaren la condemna maleïts siguen els trets que sonaren a Paterna. Som fills de la teua força hereus de les teues lluites així com ho són les filles de la forta Mercè Olives. Maleïts siguen aquells que signaren la condemna maleïts siguen els trets que sonaren a Paterna.
19.
Bon camí 04:35
Bona nit, en el cel els bons no estan tan sols. Bona nit, pensaments que em vénen i em fan fort. I te’n vas,  ben d’hora al matí quan dorm quasi tothom, al compàs, si et despistes de cop ja no hi som. Bon Camí, en el cel esclaten els colors. Mon amie, ens hem quedat per cantar cançons. Al teu pas,  les fades somriuen mirant-se de nou. I te’n vas però encara m’arriba aquella olor. Bona nit. Bon camí. Mon ami. Bona nit i prou.

credits

released October 21, 2019

license

all rights reserved

tags

about

Mireia Vives i Borja Penalba Valencian Community, Spain

contact / help

Contact Mireia Vives i Borja Penalba

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Mireia Vives i Borja Penalba, you may also like: